Per Meritxell Cabezón (Diputada al Congrés per Barcelona) per Dones en Xarxa.
El mirall, aquest objecte inanimat que tantes vegades ens observa a la penombra. Objecte dessitjat, preuat; a vegades i tot; venerat. Però, de cop i volta, es converteix, no se sap com en el pitjor dels torturadors. Un dia, et deixes de mirar amb ulls de millora, per passar a mirar-te amb ulls de fàstic i culpabilitat. En aquest moment, ets esclava del mirall, i del seu reflexe.
No hi veus el teu cos, dèbil i cansat; si no la mirada perversa del dimoni que ja fa temps l’ha començat a devorar. Canvies. Canvies de manera de ser, abans eres afable, dolça; ara ets l’ombra del que eres per arribar a un ideal pervers que tu mateixa t’has obligat a ser. Tu mateixa, o amb ajuda?
“Sigues el que siguis, sigues la millor”, resava una antiga cançó dels anys 90, i per desgràcia, aquest ha sigut el teu lema de vida. Aquest perfeccionisme, que t’has impossat tu, per la teva intel•ligència, i també, per què no reconeixe-ho; també te l’han impossat. A l’escola, a la feina, els amics, fins i tot, sense ser-ne conscients, la familia. Però no oblidis, que l’última paraula la tens tú. La capacitat de decidir la tens tu.
Ara, tens un llarg camí, el camí de vencer aquest dimoni; passaràs per diferents etapes i el teu cos patirà moltes dolències relacionades. Primer, la negació, tothom estarà boig menys tu, després, la ira. T’enfadaràs amb qui volgui ajudar-te. En aquest procés no és difícil que tinguis brots de bipolaritat; i fins i tot; podràs veure, en ple del•liri psiquiàtric, com la teva personalitat es desdobla.
Evidentment, corres perill de ser estèril per tota la vida i de patir osteoporosi crònica, i per que no dir-ho; corres el perill més greu de tots. Corres el perill de morir.
La gent, desde fora, no ho entendrà, sempre ho veuran desde fora, mirant només la manifestació física. Sembla mentida però molta gent encara creu que només vols estar prima. Però tu i jo sabem que no és pas veritat. Tens una carència emocional molt gran, i per superar el dimoni, tens que superar aquesta carència.
Oblida el mirall. No ets l’Alicía. Asumeix els teus defectes i fes que no t’importi el que diguin els demés. Ets una nena encara. Aquesta realitat als 11 anys no és grata de rebre. Encara ets a temps.
No entris a dins el mirall.
Aportació de Maria de la Torre i Roser Solano
(més articles)
El mirall, aquest objecte inanimat que tantes vegades ens observa a la penombra. Objecte dessitjat, preuat; a vegades i tot; venerat. Però, de cop i volta, es converteix, no se sap com en el pitjor dels torturadors. Un dia, et deixes de mirar amb ulls de millora, per passar a mirar-te amb ulls de fàstic i culpabilitat. En aquest moment, ets esclava del mirall, i del seu reflexe.
No hi veus el teu cos, dèbil i cansat; si no la mirada perversa del dimoni que ja fa temps l’ha començat a devorar. Canvies. Canvies de manera de ser, abans eres afable, dolça; ara ets l’ombra del que eres per arribar a un ideal pervers que tu mateixa t’has obligat a ser. Tu mateixa, o amb ajuda?
“Sigues el que siguis, sigues la millor”, resava una antiga cançó dels anys 90, i per desgràcia, aquest ha sigut el teu lema de vida. Aquest perfeccionisme, que t’has impossat tu, per la teva intel•ligència, i també, per què no reconeixe-ho; també te l’han impossat. A l’escola, a la feina, els amics, fins i tot, sense ser-ne conscients, la familia. Però no oblidis, que l’última paraula la tens tú. La capacitat de decidir la tens tu.
Ara, tens un llarg camí, el camí de vencer aquest dimoni; passaràs per diferents etapes i el teu cos patirà moltes dolències relacionades. Primer, la negació, tothom estarà boig menys tu, després, la ira. T’enfadaràs amb qui volgui ajudar-te. En aquest procés no és difícil que tinguis brots de bipolaritat; i fins i tot; podràs veure, en ple del•liri psiquiàtric, com la teva personalitat es desdobla.
Evidentment, corres perill de ser estèril per tota la vida i de patir osteoporosi crònica, i per que no dir-ho; corres el perill més greu de tots. Corres el perill de morir.
La gent, desde fora, no ho entendrà, sempre ho veuran desde fora, mirant només la manifestació física. Sembla mentida però molta gent encara creu que només vols estar prima. Però tu i jo sabem que no és pas veritat. Tens una carència emocional molt gran, i per superar el dimoni, tens que superar aquesta carència.
Oblida el mirall. No ets l’Alicía. Asumeix els teus defectes i fes que no t’importi el que diguin els demés. Ets una nena encara. Aquesta realitat als 11 anys no és grata de rebre. Encara ets a temps.
No entris a dins el mirall.
Aportació de Maria de la Torre i Roser Solano
(més articles)
Entradas
No hay comentarios:
Publicar un comentario